Portocolom – Colònia de Sant Jordi. Retorn al sud

circular
La Volta a Mallorca es va concebre com una travessia circular. Clar que hauríem continuat deixant el cercle obert de forma indefinida, potser tornat a començar; és una vida bona concentrar-se en la navegació, resseguir paisatges, sentir la mar i la barca, vincular-ho tot plegat a l’expressió d’un missatge. El projecte tenia a veure amb emmarcar l’illa, consumar l’acte de circumnavegar-la per crear una diana d’atenció sobre els clars i els obscurs del medi litoral i de la cultura de la seva mar.
Quan el dia 4 de setembre arribàvem a Portocolom sentíem que érem a l’avantsala de completar la rodona. Era la visita a un petit temple de la barca de fusta mallorquina, un indret que vol ser poble, que es resisteix a la massificació urbanística amb algunes batalles guanyades i d’altres de perdudes. Un port on ens esperaven amics que ens reberen amb complicitat amb la nostra proposta. El capvespre del dia següent férem una xerrada a “La cova dets ases”, bar emblemàtic de la part vella, no gaire lluny d’un pantalà proper al Mollet d’en Pereió, on romania amarrat el llaüt. Va ser una sessió en família, una dotzena de persones, totes molt bones, a les quals explicar el com i el perquè de la nostra travessia. Ens deixà bon gust de boca.
Foren uns dies de diàleg amb el poble, d’abandonament en a un lloc amable, abans de decidir-nos a partir.
Va produir-se la mala notícia. En Giacomo, havia de partir amb urgència cap a Venècia per qüestions personals, hauria de navegar sense la seva presència, que havia esdevingut tan natural en el llaüt. Quedaven unes 45 milles, gairebé un quart de la circumnavegació. Els sud ens reclamava; les faríem en dos dies, amb una escala d’una sola nit a la Colònia de Sant Jordi.
Salpar, el 9 de setembre, volia dir no només iniciar el retorn a la vida convencional. Enfilant la bocana, els meus pensaments feien giravolts especulant sobre què hauríem de fer per continuar difonent les nostres conviccions quan paréssim d’escriure’l sobre la superfície del mar. Sentia que la navegació havia esdevingut una forma d’escriptura, la barca era el traç amb més capacitat expressiva malgrat la seva estela fos evanescent..
Amollarem amarres a vint minuts per les vuit del matí. La sortida del port fou com beure una suau infusió d’aromes de principi setembre, empesos per una brisa matinera que no mostrava totes les seves cartes. “El més important és la paciència – li deia a Miquel Àngel Lobo, amic, membre del GOB i tripulant que m’acompanyava en aquella escala – Són unes vint milles, si torna a botar el Xaloc haurem de fer bordades, potser estarem set hores en arribar”. Els càlculs serien del tot equivocats; faríem molta més via.
Amb parsimònia, entràrem a la mar gran, esperançats amb que el ventet, que s’anava definint de Gregal, ens faria avançar cap el sud i es reduirien les milles de cenyida fins arribar al Cap Salines si més tard es complia la previsió i el vent voltava a sud-est. Però el Gregal havia de comandar. De vent matiner va anar passant a vent establert de bon de veres. Navegant al llarg, la costa començava a passar de pressa. Cala Ferrera, Portopetro, Mondragó, a les 09.30 passàvem Cala Figuera. Havíem fet un terç del camí en menys de dues hores. L’ona creixia, i el vent també, però per primera vegada des de que entràrem al Llevant ens empenyien enlloc de frenar-nos per la proa.
El llaüt Simbad, de Tomeu Bono, ens encalçava per la popa, embarcació escorta d’excepció per aquell dia. “Anam a sis nusos i ni vos podem agafar!”, ens deia en Tomeu posant-se en paral·lel a nosaltres, empès pel motor i el seu aparell vela cangrea. I, efectivament, el nostre llaütet de cinc metres s’escapolí amb la vela inflada i l’antena gairebé en creu; tornàvem a fer més de sis nusos, com ens passà a Tramuntana.
Navegàrem a devers mitja milla de la costa fins que férem una virada per avant per continuar navegant al llarg i no en popa rodona, d’aquesta manera passaríem el cap amb l’antena sobre l’arbre, que estabilitza més la navegació quan hi ha ona. A les onze ja lliscàvem sobre la mar turquesa que besa el cap. El Gregal, que fins llavors alçava la mar oberta, ara ens arribava corrent per sobre la terra d’horitzó baix i ens convidava a jugar navegant del través amb les ratxes que s’acanalaven per platges i cales, mentre l’ona esdevenia petita, fàcil
Els Simbad es posava ben a prop nostre, tots teníem una sensació de felicitat intensa, gesticulàvem de barca a barca per manifestar que la travessia havia estat excepcional. Eren dos llaüts veterans que reien en sentir-se tan joves.
A les dotze del migdia ja plegàvem veles per entrar al rem al port de la Colònia de Sant Jordi, on els funcionaris de Ports de les Illes Balears tornaren a ser d’una amabilitat exquisida.
Quedava bona part del dia. L’ambient era alegre. Ens ajuntàrem a la taula d’un bar del passeig marítim en Miquel Àngel; en Tomeu; en Nadal, tripulant del Simbad; en Gaspar, un amic fet durant la Volta, i jo mateix. Érem un grup rialler paladejant les imatges de mar acabades de viure. Però, per dintre, sabia que la nit seria un moment d’intimitat amb el Nova Catalina, el moment de repassar la travessia que havíem fet junts, com havíem comprovat les seves qualitats de peix àgil des que navegàrem sense les pales de l’hèlix. Aquella closca de fusta seria, per darrera nit durant la Volta, un habitacle amable, una matriu protectora, sensació que provava d’explicar, però no sempre convèncer, a les persones que no s’estranyaven de que poguéssim dormir allà. “Això és com un nínxol”, em deia una.
Mentre l’embarcació esperava el moment a l’amarrament, jo sopava, ja sol, i pensava que m’agradaria continuar recorrent la costa mentre s’establien els colors de la tardor, quan la roba es faria gruixuda i caldria fer algun te calent sota una tenda armada sobre la barca, qui sap si emparant algun ruixat. Però el cercle s’havia de tancar, la Volta s’havia de cloure. I havíem decidit que fos demà.
IMG-20141007-WA0005 IMG-20141007-WA0004 IMG-20141007-WA0006 IMG-20141007-WA0007