Colònia de Sant Jordi – Cala Gamba. I ara què?

fotos
Colònia de Sant Jordi – Cala Gamba. I ara què?
A les set de matí del dia 9 de setembre fèiem un cafè al bar El Puerto de la Colònia de Sant Jordi. En Gaspar seria el tripulant en aquella jornada, un amic fet durant la Volta, seguidor del nostre facebook i que va tenir la deferència, no només d’apropar-se per conèixer-nos personalment a Cala Ratjada, sinó també d’embarcar-se per acompanyar-me en la darrera etapa. Caminàrem pel moll amb llums primerenques i, vista la calma, amb la certesa que només alguns pescadors s’havien aixecat abans que nosaltres.
Les sensacions i predisposicions abans de sortir a navegar són importants, per bo i per mal. Aquell dia estava en un estat de certa deixadesa, com si confiés amb que la mar i el vent per si sols haguessin d’acabar la feina de consumar la Volta. Quan ens embarcàrem i amollarem amarres, malgrat la brisa era molt dèbil, no vaig tenir la voluntat de remar per accelerar el ritme de la travessia, m’aferrava a la idea que aquella seria una etapa descansada, com si la barca ja sabes el camí que havia de fer. Com sempre, però, la mar és exigent i ens demanaria explicacions més endavant per no haver estat prou feiners.
Si, és cert que les primeres hores dúiem la proa enfilant el Cap Blanc, la porta a la badia de Palma, i semblava que anàvem drets a la nostra destinació, però també ho és que si haguéssim fet més cas a les previsions hauríem actuat amb certa estratègia per situar-nos mar endins. Podíem haver-ho fet aprofitant el terral dèbil que agafàvem al llarg, curar-nos en salut davant l’anunciada entrada de vent de Ponent que se’ns posaria just de proa si s’alçava abans de superar el cap i que hauríem encarat amb un angle més favorable situats més enfora. Però, amb certa inconsciència, manteníem rumb al camí més curt, que a la mar no sempre és el més ràpid.
En efecte, no férem el pertinent per evitar que els vent se’ns poses just a la proa a una milla del Cap Blanc, que, com no podia ser d’altra manera, jugava a generar rolades i corrents. La ingènua esperança inicial es basava en que l’embat, el vent tèrmic habitual, ens estaria esperant amb els braços oberts i que ens recolliria ben aviat. La realitat fou que, sota la influència dels penya-segats, el vent ara et feia fer una bordada bona ara te’n feia fer una que no sabies si t’havia fet avançar o retrocedir. No va ser fins devers les tres i mitja de l’horabaixa que superàvem la fita, un altre vegada massa esperançats en que a partir de llavors tot seria més senzill, la qual cosa tornava a ser un auguri erroni. El Ponent i el corrent ens empenyien cap a les roques; ara sí que era imprescindible agafar els rems i vogar. Sentíem l’alenar de les penyes massa properes, vèiem el fons, i el vent no era ni suficient ni favorable per fer-nos-en enfora. Passàrem el Cap Roig amb en Gaspar situat al timó i provant d’aprofitar el vent escàs, i amb jo als rems preocupat perquè veia que es feia tard, que el dia avançava i que ens quedaven encara una desena de milles; a aquell ritme, no les cobriríem amb la llum del sol.
Mentre, havíem anat rebent telefonades de familiars i amics que volien saber a quina hora ens podien anar a rebre a Cala Gamba. Malgrat navegar era la nostra dedicació més peremptòria, la sensació de responsabilitat de saber que eren allà es feia notar, no els volíem decebre ni fer patir.
Veient el panorama, no tenia clar com ens en sortiríem. A un quart de les sis de la tarda suràvem amb poca convicció sota les roques del Cap Regana. Necessitava com a mínim aturar-me a menjar i beure si, com semblava, l’única sortida que ens quedava era posar-nos a remar de valent per arribar a algun recer on, fins i tot, fer-hi nit si no ens vèiem amb cor d’assolir la destinació final. Allà no hi havia cap lloc segur, possiblement Cala Blava era el primer on podríem tirar l’àncora amb certes garanties. Si la decisió acabava per ser arribar a Cala Gamba al rem, calia mentalitzar-se per remar un mínim de quatre hores, donant per segur que navegaríem de nit i que cada vegada estaríem més cansats.
La mar ens havia volgut dir que no val apropar-s’hi amb inconsciència, ara que ja ens ho havia recordat va decidir mostrar-se complaent. I és que mentre pensava com superar la situació, es va establir un vent del sud providencial -que estava anunciat però que, veient l’hora que era, pensava que ja no entraria-, s’alçà a les sis de l’horabaixa i, després de tot el dia fent un camí lent o a contracorrent, començàrem a navegar al llarg, la barca tornà a riure i el GPS a marcar velocitats de quatre nusos. Del neguit havíem passat a la placidesa, un quart abans de les vuit ja érem a la bocana de Cala Gamba. Era el dia 9 de setembre, el final de la Volta.
Mentre plegava veles i em preparava per entrar al rem, sortiren dues barques amb representants del Club, Antoni Estades, el president; Pere Reus, delegat de vela, i també hi era en Toni Jover, president de l’Associació de Vela Llatina de Mallorca, tots implicats en la delicada tasca de transportar una càrrega tan valuosa com ma mare, la meva dona i les meves dues filles, germanes i germans, nebodes i nebots. Va ser un moment de somriures, d’una celebració tan humil i bella com la nostra forma de navegar, amb pancartes pintades pels infants. A la bocana, mon pare esperava amb aquell posat de persona de terra que ha accedit excepcionalment a apropar-se a les barques, i no hi va faltar l’entrepà amb el qual ma mare m’encalçà des del moment en que vaig desembarcar: “has de menjar!”.
Queia la nit. Quedàvem els darrers en partir comentant el que tot allò havia suposat. Era un final o un principi? La Volta a Mallorca podia ser l’inici d’altres projectes en la mateixa direcció. El lema assumit és ‘mar, cultura, sostenibilitat i societat’ uns valors que ens agradaria gestionar amb una massa crítica de navegants conscients.
El llaüt descansa ara sumit en un període de reflexió valorant com vehicular el sentit de la seva navegació. Esperem tornar a amollar amarres aviat.

IMG_0538

IMG_0544

IMG_0569

IMG_0587

IMG_0603